Retalls Perduts

La meva festa major sempre ha estat la d’un altre barri.

El curs escolar ja ha començat i, per tant, també ha acabat l’època de les festes majors per excel·lència. L’estiu ha arribat a la seva fi. I fa res, es va celebrar la festa major de tota la ciutat, les festes de la Mercè. Les primeres festes majors sense l’Ada Colau com a alcaldessa, d’altra banda, i les primeres amb un alcalde que fa tremolar, cada cop més, als barris que més el van votar. Així doncs, ja amb una certa distància i nostàlgia de l’estiu, em veig empès a parlar sobre la importància d’aquestes festes majors pels barris.

Les festes majors provoquen que les veïnes i veïns omplin de vida els carrers i els revitalitzin. Els fan cobrar vida. El teixit de comerç local, associatiu i de barri es veu afavorit per l’oportunitat de mostrar-se i ser visitats pels veïns més dispersos, o més ocupats, i visitants externs que per curiositat, o cridats pel caliu de la festa, s’apropen a conèixer el que ofereix aquest racó de la seva ciutat. Fan una doble funció especial, entre vitrina i espai d’autoconeixença dels seus carrers. Són, doncs, indispensables perquè el barri es consolidi com a tal. Perquè pugui tenir una identitat pròpia i es donin a conèixer a la resta de la ciutat o a les nou vingudes veïnes.

Aquesta dualitat, però, comporta un risc si una de les funcions pesa més que l’altra. L’extirpació del barri de les seves pròpies festes majors. Una realitat palpable en algunes de les festes majors de la ciutat, com les festes majors de Gràcia. La seva popularitat ha estat tan desmesurada que les veïnes i veïns han estat relegades a ser víctimes de les seves pròpies festes de barri.

Això, però, és, si més no, senyal que el barri ha tingut prou essència i una xarxa veïnal activa. Almenys, molt més que aquells que la seva festa major travessa el calendari sense pena ni glòria, fins i tot, pels seus propis habitants. Com a la Vila Olímpica.

Recordo llums LED de molts colors que parpellegen, olor de sucre i fritures, sirenes i rialles de fons. Recordo amb exactitud la festa major, o més aviat i majoritàriament la seva fira, que jo visitava i esperava cada any quan encara vivia al meu barri d’infantesa. La fira de la festa major de Poblenou.

I és que en el meu barri la festa major és pràcticament inexistent. Sí, hi ha un concert d’havaneres i mostres de les escoles d’extraescolars de la Vila Olímpica (Aules i Esclat, tampoc ens emocionéssim), però poc més. Molt poc més. Segurament sense pressupost, però també sense un veïnat que la sustenti, la festa major no pot créixer. Alhora que, una festa major que no té dedicació pressupostària i és tan reduïda, no convoca a ningú. És com un cicle infinit, un samsara, un peix que es mossega la cua. Un reflex més al mirall del que viu de forma constant el meu barri, que es construeix mentre es deconstrueix contínuament.

Com he mencionat anteriorment, les festes majors han de fer revifar el seu territori. Reivindicar la seva identitat perquè les veïnes sentin orgull d’allà on viuen. Però com fer-ho si els joves es veuen obligats a emigrar a un altre barri per una manca de poder pagar un lloguer al seu propi? O que, fins i tot, consideren seves les festes d’un barri que no és el seu? Si no hi ha veïnes que omplin els carrers? Si no tens identitat?

Fàcil, l’oblit. Sense poder-se ensenyar i reivindicar, sense que ningú ho faci, la Vila Olímpica, com li acostuma a passar, continua sent un forat negre a la ciutat i un barri on el vent silencia la música d’una possible festa major que no existeix.

Miguel Muniente Ortega