Retalls Perduts

Tornar a l’escola marca el fi de l’estiu, però, i si no hi ha camí per tornar-hi?

Aquesta setmana s’ha donat el tret de sortida al nou curs acadèmic a les escoles de Barcelona i, per tant, també al meu barri, la Vila Olímpica. No puc evitar sentir certa nostàlgia en recordar amb tendresa el meu pas per l’escola i institut en un barri que tot just acabava de néixer. O gairebé.

Recordo mirar des de la finestra de la meva habitació en un dels pisos construïts pels atletes paralímpics,   compartida llavors amb el meu germà, el paisatge que s’obria des de gairebé la costa de Barcelona. I l’Avinguda Icària. Una avinguda grisa amb lloses que necessiten renovar-se cada cert temps per l’erosió que provoca la pluja. Soc capaç de recordar també una floristeria just davant de casa meva. Encaixonada entre dues de les moltes antigues naus industrials que conformaven la major part del 22@. Naus que, d’altra banda, només feien, com a molt, 3 pisos d’alçada i permetien que la resta de Barcelona lluís entre aquella floristeria i les muntanyes de Collserola de fons.

Faig memòria del camí a l’escola. Un camí que em descobria el meu barri i les restes de la història del que havia estat abans. La majoria de les naus, o bé estaven abandonades i colonitzades per gats, o bé s’havien repensat i se’ls hi donava un ús diferent de l’original. Una d’elles era un garatge, i una altra un magatzem. Després passàvem per davant del forn de pa de la Loli, o així recordo dir-li jo, i per diversos restaurants fins a arribar al final del trajecte. El camí de tornada era sempre el mateix que el d’anada, amb l’excepció de l’ocasional parada per comprar una pasta dolça al forn de pa per berenar i, o bé, barallar-me per aconseguir convèncer a la meva àvia o la meva mare que em compressin alguna llaminadura, o bé, ja que ben aviat vaig fer aquest camí tot sol, veure si tenia prou cèntims estalviats per permetre-m’ho. A vegades el camí també variava per comprovar si, per algun casual, ens havia tocat la loteria al local de loteries, cosa que, òbviament, no va passar mai.

Això, però, no va durar gaire. La platja era un reclam massa temptador. La gentrificació no va trigar gaire a arribar. Una de les fàbriques que tenia davant i em mostrava en les meves nits d’insomni les llums de la meva ciutat va passar a ser un hotel, que de forma no gaire legal, va construir dos pisos més del que podia. I en un tancar i obrir d’ulls, jo ja era adolescent i entre altres coses, el paisatge de la meva finestra va canviar. Collserola i una part de Barcelona van desaparèixer per donar pas a un gegant de mirall que només contenia turistes.

Entre aquests nous canvis, l’institut em portava per un camí diferent. Ja no passava per davant de naus. Ara passava per davant d’una biblioteca, la Xavier Benguerel, unes pistes de pàdel i una petita presó de dones operativa. Una presó que estava a escassos cinquanta metres del meu institut. He de dir que resultava molt curiós estudiar llengua castellana o matemàtiques amb aquell fons tan singular. No era visible des de totes les aules i, com sempre, em fascina la facilitat dels humans per normalitzar certes situacions, perquè en res va passar a ser un element més sense cap més importància del paisatge.

Un altre element característic de la Vila Olímpica és que cap comerç dura obert més d’un any. Ni tan sols els cinemes Yelmo Icària han aconseguit perdurar. Però amb la resta de comerços el pas del temps ha estat, fins i tot, més cruel. No hi ha cap local o establiment que no sigui de restauració que es mantingui obert, i ni tan sols això et garanteix l’èxit de sobreviure. Només aquells serveis essencials, com un centre mèdic, un supermercat o una farmàcia han resistit la gentrificació d’un barri de pas i turistes, però sense vida al carrer.

Entre molts d’aquests negocis n’hi havia que es repetien o anaven saltant de local en local, com una escola d’anglès, o l’escola de teatre musical Aules. Jo, que n’era alumne, vaig recórrer la majoria dels seus locals, de punta a punta del barri. Fins que l’escola d’anglès va acabar tancant, i la de dansa, cant i teatre es va establir on és ara. 

Em pregunto com veuen ara el camí a l’escola les nenes i nens del barri. La biblioteca segueix allà com els parcs infantils. Però ara queda poc per admirar o somiar.  

Gairebé res del que recordo continua sent com era. Sent honestes i realistes, alguna cosa ha de canviar amb el pas del temps. És normal. Però si miro ara des de la que era la meva finestra no veig Barcelona. Veig unes oficines de 6 plantes, la majoria d’elles buides, on abans estava la floristeria. La colònia de gats està en obres per ser segurament unes altres oficines que patiran la mateixa buidor que pateixen les seves oficines veïnes. I si em decideixo a fer el meu antic camí a l’escola, cada cop hi ha menys naus i menys barri. El forn de la Loli encara és un forn, però delicatessen i sense trànsit de nens. Per sort, els restaurants que abastien els professors continuen oberts. Això sí, amb un centre de couching emocional per team managers just al costat. Tot molt representatiu del que viu el barri.

La fruiteria de fora del supermercat Consum ara està tancada i al costat té un cafè brunch hipster. El quiosc on compràvem llaminadures, o les cartes col·leccionables del que fos, ha reduït el seu espai i ja no té llaminadures, ha passat a ser un estanc. L’espai que tenien abans ara l’ocupa un bar de tapes ben amb preus només aptes per turistes. I els edificis que feien d’oficines al llarg de l’avinguda, alguns ara són hotels. Perquè, és clar, si alguna cosa no en sobra al barri, si us plau noteu el to irònic, són turistes. Turistes amb poques ganes de cuidar la ciutat i el barri, i la majoria, amb ganes d’anar a la platja i a la nit a Pacha o les discoteques del port.

El que si perdura, però, és la presó de dones. I el gris de l’Avinguda Icària. Un gris acompanyat de para-sols de comerços amb la persiana abaixada. I és curiós. El que sí que no recordava era el soroll del vent i el silenci ensordidor que el segueix. Un vent molt solitari que el que sí que em recorda és com la gentrificació guanya terreny al barri i no el deixa ser. I la nostàlgia deixa pas a la melancolia. Quina mena de barri hi ha per les nenes i nens? Encara més, poden fer barri? Sentir-se partícips d’ell? La tornada a l’escola ara deu ser molt més freda que com la recordo.

Miguel Muniente Ortega