Retalls Perduts

El remuntada del feminisme per un petó no consentit entre Rubiales i Jenni Hermoso.

Tinc la sensació de dormitar. Aquella sensació que t’envaeix quan et despertes però no del tot. Aquella sensació d’estar entre el somni i la realitat. On no distingeixes bé què és cada un.

I em passa cada cop que sento, penso i veig qualsevol cosa sobre el petó entre en Rubiales i la Jenni. Cada cop que algú m’explota la petita bombolla que m’he creat i quedo despullat davant d’una societat que creia obsoleta.

Tampoc vull que cregueu que soc un inconscient. Sé molt bé que l’extrema dreta cada dia té una ombra més llarga i amenaçant, però que de cop el discurs torni a girar entorn de la víctima i la seva revictimització em recorda massa al cas de la «Manada». No ens hem mogut? Seguim al mateix punt? Hem avançat i retrocedit durant aquest temps? O el blanqueig i la normalització de certes idees ha posat en dubte un consens social feminista?

Per posar en context, fa poc més d’una setmana es va disputar la final de la Copa del Món Femenina FIFA, on Espanya va alçar-se victoriosa amb un 1 – 0 contra Anglaterra. En recollir la copa, el president de Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Manuel Rubiales Béjar, més conegut com a Rubiales, va decidir que era molt bona idea fer un petó sense permís a una jugadora de l’equip espanyol, Jennifer Hermoso, o Jenni Hermoso, durant l’entrega de medalles a les campiones. Un petó que, per sort, va quedar registrat per càmeres. I posteriorment difós a tot el món via televisió, internet i xarxes socials.

Des de llavors, tot ha anat creixent com una gegant bola de neu. Al principi, totes ens vam posar les mans al cap, i vam condemnar el fet d’abús de poder i sexual. I encara es va accentuar més quan la jugadora va afirmar en un vídeo que, efectivament, el petó no havia estat consentit, ni li havia agradat, però que què podia fer ella. Les peticions de dimissió a Rubiales no van trigar.

Però poc es comptava amb la reacció que van despertar les queixes i acusacions. Les xarxes van començar a incendiar-se. Va estellar una batalla discursiva sobre el petó, el consentiment i la veracitat del discurs de la víctima. El perpetrador de l’incident, Rubiales, lluny de disculpar-se, abaixar el cap i posar el seu càrrec a disposició de l’organització que representava en el moment de l’incident, va decidir encadenar-se al seu poder. Es va negar a dimitir afirmant que tot era una gran caça de bruixes incitada per les males feministes, que la jugadora havia estat qui havia suggerit el petó i que havia estat consentit. He de dir, que, per desgràcia, no em sorprèn.

De nou, i com sempre, la víctima va ser posada en dubte i se la revictimitzar. I, de nou, la jugadora es va veure obligada a desmentir la versió de Rubiales amb un comunicat compartit per les seves xarxes socials. Un comunicat que destapava un clavegueram que portava molt de temps tapat, i del qual, fins que la merda no es va veure per càmera, ningú volia parlar per por a represàlies. El petó, al final, no és més que la punta d’un iceberg.

Rubiales havia aconseguit el seu propòsit. El focus ara és si la víctima és prou víctima. Com va passar amb el cas de la Manada. Obliguem a una persona, no només a exposar-se, a vigilar tot el que fa, sinó a no deixar-la passar pàgina, a què no celebri ser campiona del món. Se li pren el dret a somriure, a ser feliç. Les víctimes no són felices. Em pregunto com se sent Jennifer Hermoso en veure’s tan exposada, o la seva família. No per ser campiona, sinó per ser víctima.

Moltes veus han sortit a defensar la jugadora i condemnar aquesta actitud masclista, Yolanda Díaz, Irene Montero, les seves companyes d’equip i selecció, inclús altres equips i, fins i tot, l’ONU. El silenci de les grans organitzacions i personalitats del futbol és ensordidor. El silenci d’aquells que tenen una veu amb pes. Perquè el silenci és també una forma de violència. O de legitimació i perpetuació d’aquesta. Qui calla atorga. O això diuen. Per tant, el silenci de tots els companys, futbolistes, de la FIFA, encara la ridícula suspensió de noranta dies, no per fer costat a la jugadora, sinó per no veure’s implicats, de tots els que han aplaudit, de tots els càrrecs amb poder propers a Rubiles, ja s’han posicionat. A favor d’un abusador.

Un abusador? Sí. Un abusador, almenys de poder, i potencialment sexual. Perquè, de forma un pèl controvertida, coincideixo amb Clara Serra. Un petó no desitjat, si no va seguit de res més, si no el fa algú amb una posició de privilegi molt superior i directe al teu, pot ser un malentès. Si el petó va seguit d’una disculpa per qui l’ha fet en veure la incomoditat, de forma personal, no és res més que, exactament això, una incomoditat i un malentès. No em malinterpreteu, penso que és violència sexual, perquè et pots sentir certament violentada, però dubto que sigui una agressió sexual. En el sentit d’haver de rebre un càstig provinent del Codi Penal, és clar. Aplaudeixo la censura social, ja que l’ètica col·lectiva ha assumit que aquests comportaments són inacceptables, però no cal omplir els jutjats de petons sorpresa. Un petó que li segueix una agressió sexual, o és fet arran d’una relació de poder, és, òbviament, molt diferent. Com aquest cas, amb l’agreujant de la negació, manipulació i revictimització per part de Rubiales.

Sembla que no aprenem. Un altre cop, una agressió torna a ser un circ mediàtic. I aquí vull fer una petita autocrítica a l’espai polític d’esquerres. És molt necessari fer d’escut a la víctima, que no se senti sola. Sovint, però, ens excedim, i el que no hem de fer és de la víctima una bandera. La lluita és nostra i és la mateixa, però no la història. No hem d’oblidar, com he dit, que hem de fer-li d’escut, però si la fem bandera la instrumentailtzem sense saber si ella vol ser un instrument de la lluita.

Hem avançat, doncs? Personalment crec que sí. Avançar sempre crea malestar a qui vol retrocedir. I la reacció de l’extrema dreta i els seus discursos d’odi són prova que estem avançant. De mica en mica, però ho fem. Amb molt d’orgull i ben preparades. Perquè «se acabó«. Perquè «tranquila hermana, aquí està tu manada«. Perquè si ens volen, ens tindran de cara. Amb un somriure. Però de cara.

Miguel Muniente Ortega