Barcelona penja d’un fil molt prim.
Els pressupostos són l’última pantalla abans d’acabar el joc. Marcaran el rumb de l’Ajuntament i la seva confecció final. És l’última jugada i l’hora de jugar l’última carta.
261 dies. 261 dies d’ençà que Barcelona té govern. Un govern que porta 248 dies sense rumb i sense pressupostos. Govern del PSC que durant gairebé 9 mesos ha anat a la deriva i donant tombs. Coquetejant sigui amb l’esquerra, o els d’avall, Barcelona en Comú i Esquerra Republicana, sigui amb la dreta, o els de dalt, Trias per Barcelona (Junts). Sense cap mena de mirament ni culpa. Sense endreç ni propòsit. Però un altre dia ja compartiré amb vosaltres que penso sobre la culpa, i perquè crec que és una invenció de control cristià. Ara, però, parlo en una altra clau. I és que em refereixo al fet que aquesta situació és molt més gran que la culpa que es pot sentir de forma individual i moral, perquè de vosaltres, alcalde i govern municipal, depèn tota la ciutat de Barcelona.
Però ja us he avorrit prou en altres articles sobre la indecisió i inacció exasperant del nou Ajuntament. No em repetiré gaire, ho prometo. Tornem al tema que ens ocupa aquesta setmana.
Així i tot, després de no aconseguir aprovar les ordenances municipals ni tampoc poder portar a ple els pressupostos per primer cop, finalment, sembla que la seva tramitació ha estat aprovada per l’última Comissió d’Economia extraordinària. Com? Pels vots a favor d’Esquerra Republicana i Barcelona En Comú. Cadascun amb raonaments diferents, però amb un objectiu compartit. Per la seva banda, Esquerra ha pactat els pressupostos de la ciutat amb el PSC, deixant exclosos a Junts i Barcelona En Comú. Pacte que pot ser un preàmbul a un possible pacte de govern? Jo penso que sí. I és precisament per això que tant Barcelona En Comú com Esquerra han donat el sí. Per entrar a govern.
De fet, això explicaria les nombroses reunions entre republicans i socialistes. Reunions que semblen començar a donar els seus fruits. Per molt que després els seus dirigents repeteixin fins a l’avorriment que els acords a què s’han d’arribar ara sigui per no deixar Barcelona en calces, la meta final sembla ser la mateixa. Reunions que, paradoxalment, ha desfermat una rancúnia que totes creiem enterrada entre les forces d’esquerres. Un embroll de vetos i mentides amb un únic damnificat, Barcelona (En Comú).
Tornant als pressupostos, arran del pacte, Esquerra ha pogut esgarrapar algunes mesures i punts, és a dir, que molt o poc han participat de la confecció d’aquests. Comuns no. Comuns, per la seva banda, han demandat i han posat com a condició d’aprovar finalment els pressupostos el que porten reclamant des de les eleccions municipals. Un govern d’esquerres majoritari a la ciutat. És a dir, la seva entrada amb Esquerra al govern. Un sí que és un ultimàtum pels socialistes. Un últim intent per donar sentit a la raó que va fer Collboni alcalde.
El problema rau, però, que, per desgràcia pels d’Ada Colau, els hi han quedat uns pressupostos, sorprenentment, socials. De fet, els més socials fins ara. Més que, fins i tot, els 8 últims de l’exalcaldessa. És a dir, han estat preparats i pensats per arraconar i domar a Barcelona En Comú. Uns pressupostos molt complicat de justificar que no s’aprovin per una força que demana una ciutat d’esquerres. Encara que la líder del partit, Ada Colau, declari a Betevé que des del PSC li deien la legislatura passada que «estaven disposats a implicar-se en la corresponsabilitat de la gestió de la ciutat però des del govern, i que si no se n’anaven a l’oposició. Doncs jo ara li dic a Collboni que recordi el que em deia.», el que es recordarà serà el no dels Comuns als pressupostos. El discurs mediàtic costa molt d’instaurar i és molt fàcil de desfer, sobretot si enfront tens a qui gaudeix del favor dels mitjans.
Gairebé sembla simular el que va passar la legislatura passada, un govern a dos deixant a un fora aprovant-t’ho tot des d’una oposició invisible, per molt responsable que pugui ser. La diferència, però, és que van ser els republicans qui es van negar a entrar mai a govern per molt que se’ls convidés a fer-ho.
I precisament pel desgast i l’ombra que es va projectar sobre Esquerra Republicana és que trobo que Barcelona En Comú ha de fer una reflexió profunda sobre si és aquest el camí que vol seguir. Sobretot si anhela tornar a guanyar algun cop l’alcaldia. Perquè més enllà d’entrar govern o no, aquest és un factor clau a decidir. Perquè si no, ho decideixen per a tu, i els altres ho tenen molt clar.
Miguel Muniente Ortega
Retalls Perduts 