Retalls Perduts

Un gronxador amb una presó de fons.

És un dia de finals de primavera, a punt d’encetar l’estiu, a la tarda. Fa calor i la professora de català ens explica les oracions subordinades a la classe A2, primer pis, Institut Icària, el meu institut. A la banda de l’edifici on, per sort, dona l’ombra i de tant en tant, corre una brisa d’aire que ajuda a entendre les juxtaposades. El meu pupitre dona a una finestra oberta. Em recolzo contra ella per deixar enrere la classe, fent volar la meva mirada més enllà de la tanca que limita l’institut, que sumat a la temperatura de l’aula, més aviat semblen els barrots que limiten la meva presó personal, fins a l’altra banda del carrer. Fins que es troba amb, precisament, una presó de veritat. La presó de Wad-Ras. Una presó que, avui en dia, en el moment que escric i comparteixo amb vosaltres aquest article, segueix en funcionament.

No em sorprenc, simplement deixo córrer la mirada per tota la seva façana. Aquest ha estat el meu paisatge urbanístic durant almenys 6 anys. Tota la meva educació secundària i el meu pas pel batxillerat. Dic almenys perquè la presó sempre ha estat allà, al cor del barri, des que tinc memòria i molt abans que jo arribés des de Rússia i molt abans, fins i tot, que jo nasqués. I contràriament al que pogués semblar, en conservo una sensació dolça. De totes maneres, cal no obviar ni oblidar que tenir una presó al barri, irremeiablement, és un recordatori de la repressió de l’Estat, els límits, bé siguin ètics o morals, preestablerts, i on pots acabar depenent d’en quin escalafó social hagis nascut, i què decideixis fer per sobreviure. És a dir, que és un estigma constant sobre el barri, les veïnes, les recluses, i les joves que hi creixem al seu voltant.

Paga la pena situar la presó i posar-vos en context. La presó està rodejada per un institut públic, una escola de primària pública, una escola bressol pública, un hort urbà, dos parcs infantils, una biblioteca i unes pistes de pàdel públiques. Per què qui ha dit mai que allò públic no pot apropar la pijería als carrers? Pistes que estan pràcticament paret amb paret amb la presó. I quan dic pràcticament, vull dir que les separa una distància de poc més de metre i mig i unes reixes altes acabades amb filferros de punxes i unes quantes pilotes de tenis que s’hi han colat. Tot plegat és, si més no, pintoresc.

Bé, un cop assumit el feixuc pes social que comporta sobre el barri, s’ha de dir que hi ha moments que em fan entendrir quan els revisc. Com quan a l’hora del pati de l’institut i sortíem fora a jugar, i alguna presa ens cridava des de la seva finestra alguna floreta entre els riures de les seves companyes i els de la teva colla. O com cada vegada que passàvem per davant d’una càmera de seguretat i li fèiem la figa pensant-me el protagonista de la nostra pròpia sèrie teendrama de Netflix. Com ja us he avisat abans, la realitat de créixer i viure amb una presó al barri és paradoxal.

I igual que porto tota la meva vida convivint amb ella, alhora que m’adono que no en sé res de Wad-Ras. És la presó més vella de tot l’Estat Espanyol, es va edificar el 1915 i abans de convertir-se en un centre penitenciari de dones el 1983, era un centre tutelar de joves. Ha patit un botí, ha sobreviscut els 90 amb internes enganxades a l’heroïna i els pitjors anys del VIH i, també, ha vist néixer el meu propi barri, la Vila Olímpica. Actualment, hi viuen 107 dones i 8 criatures de menys de 3 anys, a més de comptar amb 387 recluses en règim obert. L’única presó de Catalunya amb una unitat de mares amb només 11 places, 7 de les quals, ocupades. I la primera presó amb una dona metgessa abans que la sanitat pública fou extensible també a les presons. Una presó pionera també en el seu funcionament i visió, amb una ferma actitud d’apertura i proximitat entre el funcionariat i recluses. De fet, continuarà oberta fins al 2029, dos anys més tard del previst, quan finalment tancarà i es traslladarà les residents i l’equipament a la nova presó de Zona Franca. En teoria.

Porto escoltant els mateixos anys que fa que convisc amb la presó possibles plans de recondicionament de l’equipament, per ser destinat a ser biblioteca, institut, o altres. I mai, mai s’ha acabat fent res. Finalment, però, la situació sembla que sí que canviarà. El 2017 es va acordar traslladar les presons de Trinitat Vella i Wad-Ras a la Zona Franca i així guanyar espai pels barris fent habitatge públic o equipaments públics necessaris per a les veïnes. La presó de Trinitat Vella, o Centre Penitenciari Obert 2, ha tot just començat les obres per fer habitatge social i l’enderroc definitiu de la presó. És d’esperar, doncs, que Wad-Ras comenci la seva transformació també.

I espero que, igual que a la Trinitat Vella, des dels moviments veïnals es lluiti per conservar certa memòria, com la façana del Centre Penitenciari Obert 2. I, també espero, encara que amb molts més dubtes, que se celebri i commemori com s’ha fet amb la presó de Trinitat Vella. Ja sigui per l’alcalde de Barcelona, els mitjans, altres institucions o les veïnes.
Per començar a construir barri, per recordar qui hi era abans dels edificis de color maó, per homenatjar la nostra història i per sortir de la presó de l’oblit a la que ens tenen i tenim sotmesos.

Miguel Muniente Ortega