Retalls Perduts

Greta Gerwig ha aconseguit fer de la Barbie una icona feminista per a totes.

«Barbie» (2023) de Greta Gerwig ha obtingut una rebuda extraordinària, encara que esperada, arribant als mil milions de dòlars en tan sols tres setmanes de la seva estrena. Riuades de gent de totes les edats i gèneres s’han vestit de rosa xiclet i han inundat els cinemes per veure la pel·lícula. L’expectació que hi havia entorn del flim era, si més no, premonitòria del seu èxit. Una expectació que venia també acompanyada de la por i el dubte.

Van començar a proliferar escèptics i escèptiques quan encara no s’havia estrenat per la possible trama, discurs o to que tingués la pel·lícula. Temorosos del que podria suposar la pel·lícula, es refugiaven en la promesa que semblava oferir la directora, Greta Gerwig. Una directora amb una carrera que ratifica la seva mirada feminista i la voluntat d’estendre-la pel cinema més hollywoodià. Tot té un preu, però, i Greta Gerwig sovint sacrifica la profunditat i densitat del discurs per donar pas al mainstream. Però, que guanyes amb aquesta jugada? És arriscat, sí. Però si aconsegueixes sortir-te’n, apropa un discurs feminista no sempre obvi a la consciència social col·lectiva i pot fer front la propagació de les idees de l’extrema dreta i els seus discursos d’odi. I Greta Gerwig continua en la seva línia també amb «Barbie».

Per tant, «Barbie» és una pel·lícula feminista? Assoleix el seu propòsit, o es queda a mig camí? És necessari que tingui un gran discurs feminista?

De fet, «Barbie» va ser una grata sorpresa per totes. Tant cinematogràficament, cosa que no era sorprenent atès al talent de la directora, com en el seu discurs. Sobretot pel producte comercial que és. Si hagués de descriure la pel·lícula, la definiria com una ceba. A totes ens fa plorar, fins i tot als homes cis supermega alfa que ploren mentre demostren precisament el que retrata la pel·lícula, i també té moltes capes. Cada capa amb diferents debats culturals sobre problemàtiques socials actuals, com els rols de gènere o el feminisme.

La pel·lícula comença emulant i homenejant «2001: una odissea a l’espai» (1968) de Stanley Kubrick. Unes nenes descobreixen una nova nina mentre juguen amb joguines que les han d’ensenyar el que hauran de fer també de grans, tenir cura. Amb el crit de guerra i revolució al cel, envien els bebès de joguina a pastar fang per aprendre una altra cosa molt millor, com ser desitjables pels homes cis hetero. O no? No. Volia dir que la Barbie les ensenya a ser dones independents. Amb infinites possibilitats de ser qui vulguin ser. I en essència, he de reconèixer que ho aconsegueix. Sempre que siguis guapa, tinguis un cos perfecte i somriguis, és clar. No crec que sigui tampoc encertat fer com qui no veu la imposició estètica que ha suposat la nina Barbie per les dones al llarg de la seva història. Per sort, durant la pel·lícula, Gerwig ho evidencia amb el personatge de Sasha, qui com aquell qui res, arrossega pel llot a la Barbie denunciant, precisament, la pressió que ha exercit sempre envers les dones.

Centrem-nos però, en la Barbie de la pel·lícula.

La pel·lícula mostra una versió de la Barbie bastant més inclusiva que el que us he descrit. Viuen en una societat, Barbieland, on les dones ostenten el poder i tenen cossos i gèneres força diversos. Fins aquí tot bé, no? Podríem fer una llista. Barbies inclusives amb cossos no normatius? Check. Matriarcat on les dones ostenten els càrrecs de poder? Check. Alguna Barbie no normativament atractiva o no arreglada? No check. Totes, sense excepció, són guapíssimes.

Vull pensar que és una reflexió i decisió conscient de la directora perquè són Barbies, i com a tal, sempre han d’estar perfectes encara que siguin dissidents. La qual cosa lligaria amb el final de la pel·lícula on la protagonista, Gloria, proposa una Barbie «normal», sense maquillar, amb estries i cel·lulitis, entre altres suposats defectes. En definitiva, una Barbie real. I amb com la filla de la Gloria, Sasha, de la que us he parlat abans, també ho assenyala.

I els Ken? On són? Qui són? No importa. Gens. Importen tan poc que les Barbies no tenen ni idea d’on dormen. Existeixen per complimentar les Barbies, però n’hi ha un de protagonista, que és el que acompanyarà a la Barbie durant el flim. Tot plegat sembla gairebé un mirall invertit de la nostra societat cis heteropatriarcal. Però al final Barbieland, no és més que un reducte que depèn de les accions del món real, del patriarcat. Gerwig juga amb realitats alternes interconnectades en què les accions en una de les dues pot afectar l’altre. És curiós i prou irònic com ens mostra que el món de les Barbies, controlat per elles, depèn de les decisions del CEO de Mattel i el seu consell directiu, tot homes cis hetero. Per més que actuïn seguint patrons estereotipadament femenins, com parlar a cau d’orella, en una paròdia òbvia de com els homes cis hetero entenen les dones.

Quan el Ken i la Barbie viatgen al món real, comencen a experimentar el que significa el patriarcat. La Barbie és cosificada i sexualitzada i comença a dubtar d’ella mateixa. Mentre que el Ken obre els ulls al que ell considera el paradís que fins ara ell, i ella, desconeixien. Un món governat per i pels homes cis hetero.

La pel·lícula brilla especialment en aquest àmbit. La mostra de la fragilitat de la masculinitat patriarcal, en aquest cas, exemplificat pel Ken. En descobrir el patriarcat construeix una masculinitat que, de forma molt còmica i estereotipada, mostra a l’espectador com resulta de ridícula. Us podeu imaginar de quina masculinitat de la qual us parlo. Quedar per sobre, i saber més i millor que qualsevol de les dones, i si pots, dels teus companys. O bé, que t’encanti la birra, els cotxes i les barbacoes. Per descomptat, és una masculinitat sense sentiments. Perquè els sentiments són exclusius per les dones, i els queer.

Gerwig fa un perfecte retrat de com és de fràgil aquesta masculinitat. Només cal una revolució feminista organitzada, i els homes decideixen que, barallar-se entre ells, per elles, és clar, és molt millor. Però, no només es limita a fer una caricatura del patriarcat i la masculinitat hegemònica, dona una solució. Proposa una masculinitat més sincera, més sensible i més sorora que resulta ser molt més reconfortant, i més forta perquè no es basa a demostrar res, sinó en sentir-ho tot.

Per la seva part, la Barbie descobreix el món capitalista i masclista que hi ha fora de Barbieland. Les coses costen diners i la societat rebutja tot el que sigui mínimament considerat femení. Descobreix la hipocresia del que ella mateixa significa i decideix rebutjar tornar a ser perfecte. Els executius representant la societat patriarcal i el capitalisme els hi és igual com se senti la Barbie mentre continuïn guanyant diners, fins i tot, si han de vendre la salut mental en forma de Barbie depressiva.

Sentir és un leitmotiv que reivindiquen amb molta força la pel·lícula, i Gerwig. Ja sigui amb el Ken, com amb la Barbie, com amb la Gloria, com amb la Sasha. Sentir és el que ens fa humanes, i totes sentim de la mateixa manera per molt diferents que siguem. I aquesta diversitat, cures i vulnerabilitat són un discurs que la directora sembla tenir clar que vol fer arribar, també pels homes i per una societat capitalista cada cop més insensible i individualista. Cal no oblidar, però, que la productora de la pel·lícula és Mattel i que, certament, es fa un cert blanquejament de la marca.

Gerwig aprofita la revolució de les Barbies de la pel·lícula per mostrar com el feminisme és vencedor quan és inclusiu i soror amb altres lluites, com la queer. Alan és la representació gai de la pel·lícula i les Barbies rares, les queer. I són les primeres a sumar-se a la revolució per aconseguir una societat feminista. És curiós també que, per altra banda, són les úniques capaces de resistir l’efecte del patriarcat.

Confesso que m’agrada molt el tracte de Gerwig cap al que considera la societat feminista. No és la societat que tenien abans les Barbies, sinó una societat veritablement igualitària, que inevitablement ha de ser, a creença personal, socialment i èticament, i dins el codi binari, femenina. Gerwig planteja una societat on hi hagi igualtat per a totes, per les Barbies rares i l’Alan, per les Barbies, i també pels Ken. Que han de desaprendre el patriarcat per aprendre a sentir i ser més sensibles, més vulnerables, més humans.

La crítica més prominent seria el discurs més pròpiament i explícitament feminista. Dic explícit perquè és el monòleg de Gloria sobre com la societat masclista no deixa mai a les dones, queer o qualsevol cosa que no sigui un home cis hetero blanc, ser feliç i com es vulgui. Un discurs una mica bàsic, però gràcies a aquest, acaben per revertir l’efecte del patriarcat a les Barbies i dur a terme el pla de salvar Barbieland. D’altra banda, com no ha de ser bàsic un discurs destinat a fer entendre les coses als Kens de la vida? Encara més. No és revolucionari inocular la píndola vermella del feminisme en els milions de Kens espectadors que ha tingut la pel·lícula aquestes setmanes? No serveix per això el mainstream?

Efectivament, sí. És necessari i molt útil.

Entenc el que planteja Gerwig i n’estic molt d’acord amb la seva estratègia. Trobo que no s’ha de perdre de vista que la pel·lícula és per un públic molt ampli. Amplíssim, de fet, per la quantitat de gent que l’ha anat a veure. Assumir que tothom ha dedicat temps per construir-se un discurs feminista seria un error, i una oportunitat perduda. El discurs que ofereix la pel·lícula, per tota mena de públic, és perfecte per combatre els discursos d’odi que proliferen des de la part més putrefacta de la societat. És perfecte per instaurar-se com hegemònic i normatiu en l’imaginari col·lectiu de la societat.

Concloent, s’ha de reconèixer que la visió de la directora i «Barbie» de saber-se comercial per arribar a tothom, alhora que també fer un discurs que sigui assumible i comprensible per totes, mentre deixa discursos més densos en capes més profundes, ha estat molt encertat. Gerwig, com he dit al principi, ha apostat i se l’ha jugat. I, francament, s’ha passat el joc.

Miguel Muniente Ortega