Retalls Perduts

El preu del mal menor.

L’alcalde de tots. Aquest és leitmotiv que Collboni repetia sense parar durant la campanya de municipals per Barcelona 2023 fa només dos mesos i poc més. Eslògan que l’ha portat a l’alcaldia, encara que no fos per haver guanyat les eleccions. De fet, qui va entregar-li la vara van ser els Comuns. Una decisió arriscada però amb bon fonament. Evitar que la dreta governés la ciutat de Barcelona.

Una decisió que tenia un preu bastant elevat que quedaria saldat, però, si la defensa de la decisió era certa. Si Collboni defensava Barcelona dels lobbies i les catifes vermelles i evitava que la dreta tornes a fer de la ciutat un Port Aventura 2. O pitjor, que ens fessin tornar quaranta anys enrere com en altres municipis o comunitats autònomes on les formacions blaves i verdes tenyeixen les institucions de censura i pretenen tornar al blanc i negre arrancant banderes LGTBIQ+ en ple mes de l’Orgull, tot hauria valgut la pena.

El descrèdit mediàtic i la pèrdua de credibilitat, encara que es pot parlar de la tergiversació dels discursos dels comuns per part dels mitjans, i el no haver revalidat l’alcaldia no tindrien tanta importància. Al capdavall, amb un alcalde d’esquerres el pacte progressista per Barcelona que reivindicaven els comuns entre Esquerra, Comuns i PSC podia arribar a materialitzar-se en un futur.

Collboni, però, ha decidit que segueix el seu propi camí. Un camí, per altra banda, que cada passa que dona sembla més lluny del pacte i una impugnació de la seva pròpia acció de govern la darrera legislatura amb els Comuns. Per començar va decidir que el feminisme i els drets LGTBIQ+ havien d’anar de forma separada i va rebaixar la importància dels últims, fent-los passar de regidoria a comissió. Després d’assumir la majoria de la ciutadania que la lluita feminista havia de sumar altres lluites per abatre al mateix enemic, ara han d’anar separades? I, ep! Que l’alcalde és gai, i això ja fa el pes, no? Segurament el PSC i Collboni tindran la resposta.

D’altra banda, el nou alcalde no només ha decidit abandonar el camí que havia començat fa quatre anys, sinó que s’ha posat a coquetejar amb els que precisament els Comuns van voler evitar que es fessin amb l’Ajuntament, i ha decidit regalar la presidència de la nova Comissió d’Infraestructures a Santi Vila, exconseller de Convergència i el PDeCAT. Malauradament, sembla que el preu a pagar cada cop és més elevat pels fruits que s’estan recollint.

L’última ha estat la decisió de desmantellar el tros convertit en zona de vianants del carrer Pelai. Una decisió que segurament Collboni ha fet amb un gran consens dins el consistori i amb un projecte alternatiu que serà innovador, trencador i bo per la gent que viu, passeja i respira Barcelona, no? No cal que respongui. El projecte, si és que se li pot dir així, és fer d’aquest tros que havien guanyat els vianants un aparcament per cotxes, bicicletes i motos. Un despropòsit si tenim en compte que, en primer lloc, aquesta conversió i augment de la zona de vianants del carrer s’havia fet amb el consens, aquest cop sí, amb els comerciants i veïns del barri. I en segon lloc, ha guanyat el premi Grand Laus 2023 de disseny gràfic, un premi amb molta repercussió internacional que avalaba el projecte d’urbanisme tàctic impulsat pel govern de Colau.

Al timó de Barcelona sembla que li falti capità, o capitana més aviat. O almenys un d’esquerres. A cops de timó i canvis bruscs de rumb, l’alcalde de Barcelona s’allunya de l’acord progressista amb el qual confiava Colau, per apropar-se a Junts i la sociovergència amb qui molts teníem malsons. A un projecte de ciutat que dista molt d’una Barcelona per tothom, per les seves veïnes i veïns. Un projecte pel qual els Comuns van decidir apostar confiant el seu vot a qui ara té la vara d’alcalde.

I així, decisió a decisió, mesura a mesura, Collboni va demostrant ser cada cop menys el mal menor que va votar Ada Colau, i l’alcalde de tothom que ell pregonava ser.

Miguel Muniente Ortega